Portal WEB del municipi d' de Vilada
mapa WEB e-mail de contacte  home
visites: 578732 22 usuaris actius dissabte, 25 - de març - 2017
Monument Teia, els gegants, Mantís i una vista del municipi
Esteu a:  El municipi iconaLa història
De la incertesa prehistòrica a la baixa edat mitjana
Castell del Roset
Castell del Roset
Altar del Roser. Lateral de l'Església de St. Joan.<br /> Destruït a la Guerra Civil
Altar del Roser. Lateral de l'Església de St. Joan.
Destruït a la Guerra Civil

Hem de creure que des de temps prehistòrics ja hi havia una comunitat humana assentada en terres de Vilada. El poblament primigeni es devia organitzar, com a la major part de terres pirinenques i prepirinenques, a partir de les valls. Tanmateix, amb les invasions sarraïnes dels segles VIII i IX, molts pobladors hispanogots de les planes i de la Depressió Central més meridional es van traslladar cap a aquestes valls septentrionals. Sols així es pot explicar l’assentament de villae o vil·les damunt de les antigues valls. En aquest sentit, la vall de Roset, amb el riu Merdançol com a eix bàsic, es dividí en dues vil·les: Vilada i Gardilans, que poc més tard es convertiren en dues parròquies. Aleshores el poblament era dispers i enlloc devia formar-se una agrupació de més de tres o quatre cases, a excepció de les que envoltaven l’església parroquial de Sant Joan.

Cap al segle XI, el terme de Roset o de Vilada sembla que ja es trobava integrat dins del domini jurisdiccional dels Portella, que controlaven els seus territoris a partir de diversos baiulus o batlles, un dels quals es trobava a Vilada. A partir d’aquest segle hi esdevingué una millora conjuntural i un notable augment de població. Les esglésies de Sant Joan de Vilada i Santa Magdalena de Gardilans foren ampliades seguint les traces de l’estil romànic. El 1168 també es bastí de nou l’oratori de Sant Miquel de les Canals.

Paral·lelament al creixement econòmic es nota un enfortiment del poder feudal i un empitjorament de les condicions de vida dels pagesos, la majoria controlats directament pels senyors del castell de Roset, feudataris dels Portella i, més endavant, dels Pallars, dels Berga i dels Pinós. Si bé no tenim notícies del castell fins al segle XIII, cal suposar que aquest s’aixecà al segle anterior, quan es consolidà el poder dels batlles.

Durant els segle XIII i primeres dècades del segle XIV, el creixement econòmic i demogràfic no s’aturà i alguns dels masos es van haver de desdoblar (la Serra, Viladomiu, el Prat, etc.). Altres masos com la Peçola, la Sala o el Soler passen a tenir algunes masoveries. Alguns molins, com el molí de Baix o de Boixader, també es van ampliar per fer front a les noves necessitats de la producció frumentària.

Malgrat tot, aquesta vitalitat adquirida s’estroncà amb l’arribada de la Pesta Negra a l’entorn de l’any 1348. Sembla ser que el municipi va perdre un bon nombre dels seus habitants, alguns dels masos quedaren derruïts i moltes terres abandonades. Aleshores augmentà també la necessitat de mantenir les tinences habitades per part dels senyors territorials, entre els quals hi havia monestirs com Sant Pere de la Portella, i es començaren a fer freqüents les situacions de violència envers els grups de camperols.

Així i tot, hi va haver famílies que cada vegada més sobresortien pel seu poder econòmic i social (els Roset, els Serra, els Casa Sant Pere...) i s’establí entre elles un lucratiu mercat de terres, on sots-establien pagesos d’origen més humil. A mitjan segle XV, a banda de les tensions derivades del problema remença, l’ús i l’aprofitament de terrenys comunals també generà conflictes, sobretot a la parròquia de Gardilans.

L’època moderna

En els segles XVI i XVII pot intuir-se una lenta recuperació, que es manifesta, especialment, en l’augment del volum poblacional, encara que algunes famílies es van veure immerses en una espiral de deute que els portà a haver de vendre i abandonar els seus patrimonis centenaris. És el cas dels Sala de la Sala a favor dels Canal o els Eres de Vilada que van transmetre les seves cases i terres als Piques. Altres unions i transformacions de les tinences es van fer a partir de múltiples i complexes relacions familiars. Durant aquests segles van continuar latents algunes situacions de violència i conflictivitat a l’entorn dels emprius i terrenys comunals, en les quals van haver d’intervenir freqüentment els batlles de Vilada i de Borredà.

Cap al darrer terç del segle XVII Vilada, a semblança de tot el territori català, experimenta una millora de totes les activitats productives, especialment les agràries. Moltes masies van ser modificades en aquest període, s’aixecaren diversos molins fariners i es construïren una munió de petits habitatges. De fet, aquesta tendència no es frenà en tot el segle següent. Al final de la divuitena centúria, s’havia triplicat el nombre d’efectius humans al terme. Els documents del període freqüentment esmenten persones amb oficis cada vegada més especialitzats: paraires, teixidors de lli i cànem, serradors, ferrers, mestres de cases... Aleshores Vilada continuava formant part de la baronia de la Portella, pertanyent llavors al Duc d’Híxar, que a més investia el batlle. Els regidors els nomenava, des de Barcelona, la Reial Audiència.

L’època contemporània
Construcció del Pont de Cal Pei (anys 20)
Construcció del Pont de Cal Pei (anys 20)

Després de la Guerra Gran (1793-1795) s’inicià un període de crisi, que no es superà fins al segon terç del segle XIX, quan es tornaren a recuperar uns nivells bàsics de producció cerealística. Tot fa pensar que Vilada no estigué al marge dels desgavells causats per les tres guerres carlines, però la documentació conservada sobre aquests esdeveniments sembla poc rellevant. Sabem, però, que cap a mitjan segle XIX va arrelar amb força una primerenca indústria tèxtil, tant en petits obradors domèstics com en forma de producció fabril. La major part de teixits eren de cotó i eren encarregats per comerciants de Berga. El 1857 el municipi assolí el seu nivell màxim de població, amb gairebé 1.000 habitants.

Val a dir, que aquest nou desenvolupament manufacturer i industrial es deu, en bona part, a la construcció de la carretera de Montesquiu a Berga cap a 1880. El nou eix viari suposà un canvi radical en la configuració urbanística de Vilada, que des de temps pretèrits s’havia caracteritzat per tenir el poblament dispers. Aleshores un gran nombre d’immobles s’agruparen a redós de la nova via pública, sobretot, sota l’església parroquial. Es van obrir nous comerços i es canvià gradualment la dinàmica econòmica del municipi, encara que per damunt de tot les activitats agràries i la indústria tèxtil eren les que ocupaven la major part de la població.

Durant el període de la Restauració (1875-1923) el municipi es caracteritzà pel gran nombre d’enfrontaments polítics entre grups de diverses tendències, però gairebé tots amb bases caciquistes. En qualsevol cas, l’associacionisme va rebre un fort impuls i es crearen diverses entitats, amb finalitats assistencials, culturals, recreatives, etc. De fet, tot i la inestabilitat política es van portar a terme grans obres d’infrastructura, especialment relacionades amb el proveïment d’aigua potable i d’electricitat.

Durant la Segona República es van continuar materialitzant diversos projectes d’interès general, sobretot en els camps de l’ensenyament, sanitat i urbanisme. Com a la major part de poblacions de la comarca a Vilada s’hi van establir les seus dels partits i sindicats majoritaris. La actuacions polítiques i les reivindicacions de caràcter obrer van adquirir una gran vitalitat i, sovint, es va arribar a situacions de tensió.

La guerra civil (1936-1939) es va desenvolupar a Vilada amb molta virulència. En iniciar-se el conflicte, l’església parroquial va ser incendiada i destruïda. Com a la resta del país, la guerra suposà una sotragada important i tingué una forta incidència a nivell social i econòmic. Els anys de postguerra es van caracteritzar per la repressió política, la misèria i l’escassetat d’aliments. Molts fills de Vilada havien mort durant la guerra, d’altres estigueren llarg temps a les presons i als camps de treball franquistes. Alguns molins, que havien deixat de moldre a final del segle XIX, es van haver de tornar a posar en marxa i l’estraperlo es convertí en una activitat habitual.

La situació de postguerra es va anar recuperant amb moltes dificultats. L’economia del municipi, cap a mitjan del segle XX, es basava sobretot en la indústria tèxtil, les explotacions agràries i el treball al bosc, a banda d’alguna altra petita activitat manufacturera. No obstant, moltes cases de pagès es van anar abandonant i les famílies es van traslladar progressivament al nucli urbà o marxaren del municipi. El futbol, el cinema i el teatre (al Casal Parroquial) van ser les principals activitats d’esbarjo, emperò totes sota un gran control per part de les autoritats. Vilada també va ser escenari de l’activitat dels maquis, sobretot a la zona de les Canals de Sant Miquel. El 1949 hi van ser assassinats tres homes, a mans de la guàrdia civil, per ser considerats col·laboradors del maqui Marcel·lí Massana.

Durant el franquisme, les actuacions dels poders públics no es van realitzar amb la mateixa força que en els anys de la República, però amb l’arribada de la democràcia hi va haver certa represa. Les activitats culturals també van ser revitalitzades, especialment a partir de la creació del grup La Teia, dedicat bàsicament al teatre, però que ha organitzat sempre moltes altres activitats. Aleshores també varen florir al poble altres entitats, moltes d’elles de caràcter esportiu, com el Club Nàutic Vilada, l’Agrupació de Caçadors Sobrepuny, el Club Pedal Vilada, etc. Des de finals dels anys 1970, Vilada també es convertí en un important centre d’estiueig, centrat en segones residències, cases de colònies i terrenys d’acampada. De fet, la dinàmica turística s’ha desenvolupat bàsicament a l’entorn de l’embassament de la Baells, inaugurat el 1976.

Durant la dècada de 1980 la indústria tèxtil va prendre una forta embranzida al municipi i aquesta mantenia ocupada gairebé la totalitat de la població. Malgrat tot, la crisi del tèxtil també es va fer sentir i, el 1991, l’empresa més gran, Ferrer S. A., va haver de tancar portes. Aquest any suposà un punt d’inflexió a la història més recent del municipi. Inicialment molts dels ex-treballadors van quedar a l’atur, però des de llavors les activitats econòmiques de Vilada es van anar diversificant; si bé, des d’aquella data el número d’habitants va anar disminuint. Al cap d’uns anys, la mateixa fàbrica es tornà a posar en funcionament, a mans de l’empresa Alditex s. a., i ocupà novament un grup considerable de persones. Actualment a Vilada es mantenen en funcionament diverses indústries i comerços, a banda de les tradicionals explotacions agropecuàries.

Bibliografia:

Albert Rumbo i Soler i Isaac Soca i Torres: Vilada. Inventari del Patrimoni Local, memòria i estudi inèdit, Diputació de Barcelona, Vilada-Barcelona, 2002, 262 pàg.

 
Ajuntament de Vilada CIF: P0830000F
Pl. Vila, s/n Tel. 938238128 Fax 938238803 vilada@diba.cat
Diputació de Barcelona